CANCIONES

  LETRA
TOMB D’ATZARS
Per la vella carretera
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.

No se saben ni es coneixen
cadascú amb el seu turment,
fan camí l’un cap a l’altre
des d’angoixes diferents.

El matí els encén el rostre
tot solcat de solituds
i dins seu res no els ajuda
per dreçar el seu futur,

són dos homes que fan via
mentre esperen que un atzar
converteixi el seu silenci
en un gest de llibertat,

ah, si aprenguessin a mirar-se,
ah, si el coratge els empenyés,

ah, si trobessin el somriure
ah, si el recel no els separés.

I els dos homes que caminen
no es veuran fins que un revolt
els encari l’un a l’altre
i els acusi d’anar sols,

i serà potser aleshores
que aprendran secretament
que una pena compartida
mai no dóna tant turment.

Els moixons del cementiri
han deixat de refilar,
el riu llisca entre les pedres
i també alenteix el pas,

no hi ha còrrecs ni margeres
que no els vetllin cada instant,
tots els arbres els contemplen
i ni el vent mou el fullam;

ah, si es paressin i parlessin,
ah, si el paisatge els fes companys

ah, si la llum de les mirades
ah, enllacés les seves mans,

quina meravella
si un somriure els dibuixés els llavis
i potser per sempre
sapiguessin caminar plegats,
quina meravella
si un batec els fes més tendra l’ànim
quina meravella
el coratge d’estimar

quina meravella
si l’atzar que els ha creuat les vides
fos com la promesa
d’un nou temps vibrant i lluminós,
quina meravella
si acceptar el gran joc de descobrir-se
quina meravella
conjurés recels i por.

A la vella carretera
res no acaba, tot reneix
i la vida ensenya un ritme
sempre igual i diferent,

i els dos homes que la viuen
tal vegada hauran après
que sols ells tenen la força
de mudar-la dintre seu

ah, què descobriran en veure’s,
ah, amb quin gest s’acolliran

ah, tant de bo que la tendresa
ah, canviés el seu mirar,

quina meravella
si el ressò de l’alba a les muntanyes
desvetllés les notes
d’algun cant d’amor potser imprevist
quina meravella
si la força sempre desitjada
quina meravella
dibuixés els seus destins

quina meravella
si el goig incert d’una tonada
en sabéssim treure
la creixença que ens pot ser més bons
quina meravella
si el sender que el cor ens assenyala
quina meravella
sempre fos vial d’amor.

Quina meravella
si de tant sentir-nos solidaris
tots plegats penséssim
a guanyar el futur unint les mans
quina meravella
si la pau fos l’única eina fàcil
quina meravella
per aprendre a caminar.





VUELTA DE AZARES
(TOMB D’ATZARS)


Por la vieja carretera, entre estallidos
de luz y miel, dos hombres
van caminando
con la oscuridad dentro de sí,

ni se saben ni se conocen,
cada uno con su tormento,
avanzan uno hacia otro
desde angustias diferentes.

La mañana les enciende el rostro
enteramente surcado de soledades
y nada dentro de ellos les ayuda
a enderezar el futuro,

son dos hombres que caminan
esperando que un azar
convierta su silencio
en un gesto de libertad,

ah, si aprendiesen a mirarse,
ah, si los empujase el coraje,

ah, si encontraran la sonrisa,
ah, si el recelo no los separase.

Y los hombres que caminan
no se ven hasta que una curva
los encara el uno al otro
acusándoles de ir solos,

y será quizá entonces
cuando aprendan en secreto
que una pena compartida
no causa tanto tormento.

Los pájaros del cementerio
han dejado de cantar,
el río entre las piedras
modera también su paso,

no hay vados ni hay márgenes
que no los espíen todo el rato,
todos los árboles los contemplan
y ni el viento mueve el follaje;

ah, si se pararan y hablasen,
ah, si el paisaje los hiciese compañeros,

ah, si la luz de las miradas
enlazase sus manos,

qué maravilla
si una sonrisa dibujase sus labios
y aprendiesen a ir juntos
quizá para siempre,
qué maravilla
si un latido les tornase más suave el ánimo
qué maravilla
el coraje de amar

qué maravilla
si el azar que cruzó sus vidas
fuera como la promesa
de un nuevo tiempo luminoso y vibrante,
qué maravilla
aceptar el gran juego de descubrirse
qué maravilla
conjurar miedo y recelos.

En la vieja carretera
nada acaba, todo renace
y la vida muestra un ritmo
siempre igual y diferente,

y los dos hombres que la viven
a lo mejor habrán aprendido
que sólo ellos tienen la fuerza
de mudarla en sí mismos

ah, qué descubrirán al verse
ah, con qué gesto se acogerán

ah, ojalá la ternura
cambie sus miradas,

qué maravilla
si el eco del alba en las montañas
desvelase las notas
de algún canto de amor tal vez imprevisto
qué maravilla
si la fuerza siempre deseada
qué maravilla
dibujase sus destinos

qué maravilla
si del gozo incierto de una tonada
supiesen extraer el crecimiento
que los puede hacer mejores
qué maravilla
si el sendero que el corazón nos señala
qué maravilla
fuese siempre vial de amor

qué maravilla
si de tanto sentirnos solidarios
todos juntos pensásemos en ganar
el futuro juntando las manos
qué maravilla
si la paz fuera la única herramienta fácil
qué maravilla
para aprender a caminar.
© Edicions l'Empordà
  APUNTES

Letra
Miquel Martí i Pol - Lluís Llach

Música
Lluís Llach

Edición
1995

Discografía
Porrera (1995)
Poetes (2004)






 Copyright © 2002, www.lluisllach.com - Avis Legal