|
Una finestra al mar,
una mirada
i veure el món passar
entre les barques i tu.
Jugar amb l'atzar quan pinta
el Blau dels blaus amb crestes blanques
Una finestra al mar
i aquella xarxa
per llençar-la als estels
dels sentiments que hem perdut
i no poder salpar mai més
per un embruix i una aigua clara.
Què deu ser de l'Antònia que a Xefalú té casa,
va obrir les seves portes a cinc infants d'Albània
com una antiga deessa que encara creu amb l'ara.
Els pescadors l'estimen i li deixen les xarxes
amb mirallets de plata.
Una finestra al mar
i perdre l'àncora
i enderrocar tants fars
i abjurar dels astres... amb tu
per fer del nostre demà
el fruit d'un art imprevisible.
Una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l'ànima.
Què deu pensar en Samir dalt del minaret de Tànger,
els peus damunt la misèria i els ulls somiant Espanya,
despullarà el seu cos tan bell i el llençarà a les aigües.
Déus facin que amb la força d'enyors i de nostàlgies
pugui ormejar una barca...
Una finestra al mar
perquè l'habitin
els teus ulls inventant
espais i límits de llum
mentre un nen s'endormisca
tot sentint com la Nena canta.
Què se n'ha fet d'en Ianis que va marxar d'Icària
per anar a la plaça Omònia i comprar una maragda
tant temps, tantes pregàries i no ha tornat encara,
presoner d'un cos insospitat,
d'un desig que no esperava...
Una finestra al mar,
una mirada,
una olivera en pau
tot just a l'angle,
una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar...
UNA VENTANA AL MAR
(UNA FINESTRA AL MAR)
Una ventana al mar
una mirada
y ver pasar el mundo
entre las barcas y tú,
jugar con el azar cuando pinta
el Azul de azules con crestas blancas
una ventana al mar
y aquella red
para lanzarla a las estrellas
de los sentimientos que perdimos
y no poder zarpar nunca más
por un embrujo y un agua clara.
Qué debe de ser de Antonia, que en Cefalú tiene casa
abrió sus puertas a cinco niños de Albania
como una diosa antigua que aún cree en el ahora,
los pescadores la quieren y le dejan las redes
con espejitos de plata...
una ventana al mar
y perder el áncora
y derribar tantos faros
y abjurar de los astros... contigo
para convertir nuestro mañana
en el fruto de un arte imprevisible
una ventana al mar
pequeña y blanca
que nos obligue a soñar
más allá de nuestros absurdos
más allá de este pequeño yo
que nos llena el corazón y nos vacía el alma
Qué debe de pensar Samir desde el minarete de Tánger
los pies sobre la miseria y sus ojos soñando en España
desnudará su cuerpo tan bello y lo lanzará a las aguas
los dioses hagan que con la fuerza de las añoranzas y las nostalgias
pueda aparejar una barca...
una ventana al mar
para que la habiten tus ojos
inventando espacios
y límites de luz
mientras un niño se adormece
escuchando a la Nena que canta
Qué fue de Yannis, que se marchó de Icaria
para ir a la plaza Omonia y comprar una esmeralda,
tanto tiempo, tantas plegarias y aún no ha vuelto
prisionero de un cuerpo insospechado,
de un deseo que no esperaba...
una ventana al mar
una mirada
un olivo en paz...
justo en el ángulo,
una ventana al mar
pequeña y blanca
que nos obligue a soñar...
© Edicions l'Empordà
|
|
|
Letra
Lluís Llach
Música
Lluís Llach
Edición
1998
Discografía
9 (1998)
|
|
|
