ÀLBUMS

I SI CANTO TRIST

Editat
Movieplay S-32.523 LP. 1974

Arranjaments
Manel Camp i Lluís Llach

Direcció musical
Jordi Jené i G. de la Puerta

Enregistrat
Estudi Gema

Mescles
Estudis Àudio

Enginyers de so
Joan Sirvent i J. Vinader

Següent

NOTES

Aquest disc ha estat reeditat per:

Fonomusic 892025/3 1984
Dro 2002
Dro (DIGIPACK) 2006

COMENTARI

I si canto trist és un disc autènticament excepcional, un gran treball de creació que no solament supera totes les anteriors realitzacions discogràfiques de Lluís Llach, sinó que se situa entre les millors produccions aconseguides fins ara al nostre país en el camp de la cançó popular. El disc, que constitueix una mostra molt eloqüent del tremp artístic del cantautor empordanès, recull un total de nou cançons, set de les quals han estat escrites i compostes per l’intèrpret, mentre que dues – Cançó a Mahalta i La casa que vull – estan basades en poemes d’altres autors –Màrius Torres i Joan Salvat-Papasseit respectivament -, de manera que en Llach se’ns hi estrena com a musicador de textos aliens. Aquest fet, aparentment intranscendent, té per a mi un valor, puix que ve a destacar la importància que, fins i tot per a un autor fonamentalment músic com ell, té el text en qualsevol cançó. I això queda confirmat també per la gran millora literària que advertim a les seves últimes produccions: la qualitat poètica d‘I si canto trist i d’El jorn dels miserables, per citar un parell d’exemples particularment notables, ho confirma a bastament. Amb tot, el disc, és molt més que un gran recull de bones cançons. I si canto trist per sobre de tot, és una demostració de la gran personalitat artística de Lluís Llach. Des de Que tinguem sort – una peça directa i fàcil d’èxit assegurat d’antuvi – una composició musicalment elaboradíssima, passant per Vaixell de Grècia, I si canto trist, La casa que l’amic i Onades – quatre cançons senzillament excepcionals, en les quals els textos, les músiques i les interpretacions formen un tot compacte i uniforme, amb una gran diversitat de tractaments estilístics, temàtics i tècnics –, i acabant per El jorn dels miserables, Si arribeu i Silenci – tres peces qualitativament molt notables, plenes d’una esperança lucidesa –, al llarg de totes i cadascuna de les cançons que s’hi recullen en el disc se’ns ofereix com una obra extraordinària, on solament alguns petits defectes – alguna pronunciació incorrecta, alguna mescla deficient... – donen peu a esperar que la pròxima producció discogràfica de Lluís Llach pugui superar aquest I si canto trist..., treball de maduresa d’un cantautor intel·ligent i sensible.

Serra d'or (febrer 1974)

CANÇONS

		1. El jorn dels miserables
		2. Cançó a Mahalta
		3. Vaixell de Grècia
		4. I si canto trist
		5. Si arribeu
		6. Que tinguem sort
		7. La casa que vull
		8. Onades
		9. Silenci