GEOGRAFIA
Editat
CBS LDX-74893 LP. 1988
Albert Cubero
Guitarres
Xavier Figuerola
Saxo soprà, clarinet
Carles Cases
Xel-bass, piano, samplers i sintetitzadors
Lluís Llach
Sintetitzadors i samplers
Ricardo M. del Freno
Violí
John DuBuclet
Trombons
Cayetano Castaño
Oboè
Lluís Ribalta
Bateria
Quico Rodríguez
Baix elèctric
Andreu Ubach
Percussions
Manuel Rabinad
Flautes
Arranjaments i direcció musical
Carles Cases i Lluís Llach
Enregistament
Estudis Gema
Mescles
Estudis Gema i Eurosonic
Enginyer de so
Pedri
|
|
Aquest disc ha estat reeditat per:
PICAP 80 0032 1992
Claus Records 03 00108| 02 2003
|
|
|
El darrer disc del cantant de Verges em recorda una mica, pel que fa
a la desconnexió interna, I amb el somriure, la revolta (1982). Efectivament,
sembla ser que, de tant en tant, Lluís Llach ha de fer un disc de
transició, sense tenir a punt un material prou sòlid, per compromisos
convencionals.
Geografia, al llarg de les seves dues cares – Interior i Exterior -, ens
proposa un recorregut a través de la dimensió vital de l’autor
i intèrpret català d’una major dimensió pública,
ara per ara. Però els resultats són força irregulars:
A la primera cara, el tema que dóna títol a l’àlbum
gaudeix d’una melodia força encertada, però la concepció
global sona a alguna cosa ja sentida – Amor particular – per exemple. La
nova versió de “Com un arbre nu” potencia els elements sensuals i
íntims d’una vella però esplèndida cançó:
llàstima que el text no sigui el correcte: “Obre els ulls: som l’esperit;
tanca el ulls som el cos”... aquestes frases trenquen totalment el sentit
bàsic del tema. “Bambolines”, tot emprant les primeres notes de “Limelights”
de Charles Chaplin, crea unes expectatives melòdiques que no acaben
de ser resoltes del tot. En canvi “Tata”, dedicada a la velleta que – fa
una bona colla d’anys – té cura del nostre benvolgut empordanès,
és una cançó esplèndid, tant pel que fa a la
melodia – superba – com pel que fa a un text tan púdic com emotiu,
en resum, una obra mestra, malgrat – o gràcies a – la seva timidesa.
L’element exterior del disc ve donat per dos temes que potencien bàsicament
l’element rítmic, des del punt de vista musical: “Palestina” (text
aconseguit i bona melodia, amb un final instrumental que potser trenca amb
els costums efectistes de Llach) i “La vella Winnie”, dedicada a la muller
de Nelson Mandela, cançó d’efectivitat assegurada i amarada
de ritmes africans. Resta parlar de dues cançons: “Un cor a Barcelona”,
centrada en el món marginal de la Plaça Reial, on el nostre
cantant té la seva nova residència – per al meu gust, la millor
cançó de l’àlbum, després de “Tata” – i “Amor
que m’ets amic”, un tema dedicat a Xile, un xic massa grandiloqüent,
que en fa pensar en la cançó “Allende” que Leó
Ferré enregistrà fa més de deu anys a l’àlbum
La frime. En resum, una de freda i una de calenta, i un conjunt prou digne
però no pas tan brillant com de costum. Ja se sap, però...
, alternar interpretació i composició, i voler enregistrar
un bon àlbum cada any, no és gens senzill... Que li ho preguntin
a en Moustaki, per exemple.
Serra d'or (1988) |
|
|
|
1. Geografia |
|
| 2. Com un arbre nu |
|
| 3. Bambolines |
|
| 4. Tata |
|
| 5. Palestina |
|
| 6. Un cor a Barcelona |
|
| 7. La vella Winnie |
|
|
8. Amor que m'ets amic
|
|
|
|
