ARA-25 ANYS EN DIRECTE
Editat
Picap 70007. LPD 1992
Laura Almerich
Guitarra clàssica, marimba, sintetitzador, viella de Roda, acordió
Manuel Rabinad “Rabi”
flautes, sintetizador
Quico Rodríguez
Baix elèctrics
Lluís Ribalta
Bateria, pad percussió
Jordi Armengol
Guitarres acústiques i elèctriques
Tècnic de so
Josep Tresserra
Assistents tècnics
Rosa Amuedo, Xavier Martorell
Enginyer de so i de mescla
Pedri González
Estudis de gravació
Camió-2
|
|
Disc enregistrat al mes de setembre de 1992 a Lliçà d’Amunt,
Canet de Mar, Sant Boi de Llobregat i Porrera.
Aquest disc ha estat reeditat per:
Claus Records 03 00110| 05 2003
|
|
|
Sembla mentida, però ja s’ha escolat un quart de segle d’ençà
de la famosa espenta que va aconseguir llençar el “jutge” número
setze al bell mig d’un escenari de Terrassa. Vint-i-cinc anys de la presència
continuada tant físicament (deixant a banda els parèntesis
d’allunyament forçós) com en el terreny discogràfic.
El cantant de Verges ha volgut celebrar aquesta data de dues maneres. D’entrada
canviant de casa discogràfica: després d’enregistrar tres àlbums
(Astres, Geografia i Torna aviat) amb la multinacional CBS, en Lluís
ha fitxat per Picap una editora d’àmbit català que té
al catàleg noms com Joan Amèric, Sangtraït i Josep Tero.
I el resultat d’aquest canvi – la segona manera de celebrar l’aniversari
– ha estat un àlbum doble, que aplega noves versions de quinze temes
que ja havia “enllaunat” en èpoques diverses, més un parell
de cançons inèdites.
La primera cosa que pot resultar sorprenent d’aquest disc és que no
ha estat enregistrat en cap gran sala, o en el transcurs d’un recital “extraordinari”,
sinó al llarg de tres actuacions “normals” a les viles de Lliçà
d’Amunt, Canet de Mar i Sant Boi de Llobregat (posteriorment algunes correccions
han estat fetes a Porrera. sense públic però seguint el sistema
d’enregistrar tots els instruments alhora). Per tant, Ara és un disc
que va a la recerca del Llach quotidià, de la seva relació
habitual, dia a dia, amb el públic més variat.
Els temes escollits apareixen en el disc d’una manera quasi totalment cronològica.
I és en els primers, els més allunyats en el temps, que l’evolució
musical i interpretativa de Lluís Llach es fa més notòria.
Comencem amb cinc d’anteriors a 1974 (enregistrats originalment o bé
als àlbums Com un arbre nu i Lluís Llach a l’Olympia): “El
bandoler” (en Lluís havia jurat més d’un cop que no tornaria
a cantar-la mai més ) dóna pas a una versió de “L’estaca”
(amb la primera estrofa obviada) curiosament sense participació del
públic. Després “La madame” se’ns presenta amb una nova estrofa
que ve a ser un mea culpa expressat des de la maduresa: “Però es anys
passen de pressa / a les platges del cor. / Què hauríem fet
nosaltres / sense madames al sol? / Permeti’m, doncs, senyora / acabat la
cançó. / Li estenc la tovallola i / li demano perdó”.
Les dues cançons de la primera època que han estat tractades
amb els arranjaments nous més sorprenents són “Jo sé”
( de ritme molt més matisat que en la seva versió guitarrística
hereva de la bossa nova) i una “Gallineta” que continua dient que no amb
la mateixa força de sempre.
El primer disc acaba amb el primer fragment d’Ítaca, una cançó
de T’estimo (Aprendre), i dos fragments de Verges 50: “Els meus ulls aquí”
i sobretot, un “País petit”, arranjat i tractat vocalment d’una manera
totalment diferent de la de l’enregistrament oficial de 1980, que ja havíem
pogut descobrir i admirar uns mesos enrera a la presentació de Torna
aviat al Teatre Tívoli.
Al segon disc, hi trobem el material més recent i per tant, el més
fidel a les versions originals. El tema que dóna títol a l’àlbum
Maremar i el fragment inicial d’Astres obren camí a la represa de
la meitat més personal de Torna aviat. I val a dir que les versions
de ”Roda” (la meravellosa cançó dedicada a Miquel Martí
i Pol), “Torna aviat”, “Esquizoclub” i, sobretot, “Insbumís” em semblen
molt més fresques i interessants que les originals en estudi (un pèl
encotillades per un excés de teclats i de percussions electròniques).
El recull acaba amb una bonica musicació d’un text de Miquel Martí
i Pol (“Valset per a innocents” estrenat també per les dates del Tívoli
) i amb un tema definitori (“Vaig i vinc”) que no és cap meravella
– no crec que duri gaire temps en repertori – però que dóna
una sensació d’acabat, de treball rodó, amb un guió
lògic i ben estructurat.
Des del punt de vista instrumental, es nota (i molt!) la complicitat i el
plaer compartit del cantant amb els seus músics acompanyants, des
dels qui podríem qualificar d’ ”eterns” Laura Almerich, i el gran
flautista Manuel Rabinad fins als que s’han anat incorporant al grup al llarg
dels darrers anys: Lluís Ribalta (bateria). Jordi Armengol (guitarres)
i Quico Rodíguez (baix elèctric). Si hi afegim que la presa
de so és més que correcta i que la interpretació vocal
de Lluís Llach millora en bouquet amb els anys, podem afirmar que
Ara és un bon disc de balanç, que, alhora, sona a present,
i que ens farà més curta l’espera fins que el nou projecte
de l’empordanès (un llarg tema anomenat Un pont de mar blava, escrit
en col·laboració amb el poeta de Roda de Ter, i cantat en català,
grec i àrab ) pugui esdevenir per fi una realitat.
Miquel Pujadó - Serra d'or, (1992) |
|
|
|
1. El bandoler |
|
| 2. L'estaca |
|
| 3. La Madame |
|
| 4. Jo sé |
|
| 5. La gallineta |
|
| 6. Ítaca |
|
| 7. País petit |
|
| 8. Aprendre |
|
| 9. Els meus ulls aquí |
|
| 10. Maremar |
|
| 11. Astres |
|
| 12. Roda |
|
| 13. Torna aviat |
|
| 14. Esquizoclub |
|
| 15. Insubmís |
|
| 16. Valset per a innocents |
|
|
17. Vaig i vinc
|
|
|
|
