CAMPANADES A MORTS
Editat
Movieplay 17.0915/8 LP. 1977
Arranjaments
Manel Camp i Lluís Llach
Direcció musical
Manel Camp
Direcció de gravació
G. de la Puerta
Enginyers de so
Alan Florence i Joan Sirvent
Estudis de gravació
Sonoland i Gema
|
|
Aquest disc ha estat reeditat per:
Fonomusic 892040/9 1989
Dro 2002
Dro (DIGIPACK) 2006
|
|
|
Amb la publicació del nou àlbum discogràfic de
llarga dura “Campanades a morts”, Lluís Llach ens ofereix una demostració
clara i inequívoca de la seva personalitat artística excepcional.
És una autèntica obra mestra de la cançó popular
actual i fins i tot supera l’alt nivell qualitatiu de “Viatge a Ítaca”,
fins ara el treball discogràfic artísticament més important
del cantant i autor empordanès.
D’ençà de la seva incorporació al grup dels Setze Jutges, l’any 1967, Lluís Llach ha seguit tot una evolució artística
molt interessant. Va començar dins una línia excessivament
primària i simple, però ha evolucionat perceptiblement fins
arribar a adquirir una personalitat plena de matisos , basada en un rigor
musical extraordinari.
La seva manera d’interpretar, que també ha millorat sensiblement,
el situa actualment entre els millors cantants del país, i la seva
tasca d’autor i compositor de cançons que sempre ha tingut un interès
gran dins el camp estrictament musical, ha adquirit també un
alt nivell a la part literària. Partint de la dignificació
eficaç i intel·ligent de les fórmules clàssiques
de la cançó popular, Lluís Llach ha sabut crear tota
una obra de gran transcendència artística i cívica,
que li ha fet guanyar l’adhesiu entusiasta de sectors molt amplis del poble
català, i en general, d’arreu de l’Estat i també d’altres països
americans i europeus, fins al punt que la seva obra ha esdevingut un dels
testimonis més clars de la popularitat creixent de la cançó
catalana actual.
“Campanades a morts” és un àlbum d’una qualitat artística
excepcional alhora que una obra d’abast eminentment popular. Ultra la composició
que li dóna títol, i que amb una durada aproximada de disset
minuts i escaig ocupa tota la primera cara del disc, recull quatre composicions
més, que són quatre autèntiques obres mestre del gènere.
“A la taverna del mar”, inspirada en la versió que Gabriel Ferrater
va escriure del poema de Konstandinos Kavafis El vell, és una de les
creacions més inspirades de tota l’obra de Lluís Llach,
el qual hi reprèn tot el món poètic de “Viatge a Ítaca”
i el potència amb gran sensibilitat. “Laura”, una peça
dedicada a la seva companya inseparable, la gran guitarrista, Laura Almerich,
té una profunda càrrega emotiva, i és tractada a la
manera intimista i suggerent habitual a l’obra del cantautor empordanès,
amb algunes troballes musicals molt interessants. “Vinyes verdes vora el
mar”, una lúcida musicació del conegut poema de Josep M. de
Sagarra, potència al màxim la força lírica del
text i demostra a bastament l’interès de la conversió d’alguns
poemes en cançons. I finalment “Cançó d’amor”, probablement
una de les obres més complexes i més reeixides de Lluís
Llach, vessa tot un seguit d’emocions i de sentiments a través de
tot un tractament especialment interessant.
Tot i el pes específic d’aquests quatre cançons, és
evident que el principal centre d’atracció de l’àlbum és la
gran composició “Campanades a morts”, indiscutiblement una de les
obres més ambicioses, complexes i importants de la música catalana
contemporània, i el treball musical, poètic i interpretatiu
més complert de Lluís Llach. “Campanades a morts” és
un crit apassionat i apassionant a la memòria col·lectiva,
un emocionant crit de denúncia clara i pública contra els assassinats
que es va produir a Vitòria, tot just ara fa poc més d’un any,
pel març de 1976. S’inicia amb una marxa fúnebre, que domina
tota la composició i li dóna l’aire tràgic adequat,
i continua amb la crònica apassionada dels fets dramàtics,
per entrar immediatament en un oratori cívic d’una força expressiva
extraordinària, dins el qual la tragèdia esdevé col·lectiva,
i acaba amb un cant a la resistència popular.
Musicalment “Campanades a morts” recull influències molt diverses:
per exemple, hi ha fragments que recorden especialment Berlioz i els impressionistes
francesos, sobretot de cara a l’ús del metall, però també
hi ha detalls que recorden Brahms i Mahler, especialment en el tractament
de la corda al llarg de la segona part de la composició, i encara
hi podem trobar d’altres elements molt diversos, com algun ressò de
partitures de Mozart i fins i tot recursos francament inesperats i insòlits,
aparentment primaris i realment molt sofisticats, però perfectament
adequats a l’estructura general de l’obra i a la seva evident complexitat
formal. Perquè “Campanades a morts” continua el camí
que Lluís Llach va iniciar amb “Viatge a Ítaca” i el potencia
considerablement, fins al punt que trenca obertament amb l’esquema convencional
de la cançó popular i en obre un altre de totalment obert,
dins el qual els elements musicals, poètics i interpretatius
convergeixen en l’articulació d’una forma superior de comunicació,
resultat lògic de tot un treball artístic molt exigent i rigorós
en que intervenen elements molt diversos, que fins i tot poden semblar
contradictoris, però que conflueixen en l’articulació d’una
obra perfectament coherent i d’una gran volada, perquè resta oberta
a la interpretació.
Poèticament, “Campanades a morts” marca la maduresa literària
de Lluís Llach. El text, no excessivament llarg, té aspectes
molt diversos, però manté el to tràgic a través
de les etapes successives, conservant sempre un to apassionant, tenyit a
vegades d’un lirisme particularment inspirat. Els accents evidentment èpics
d’alguns fragments de l’obra contrasten adequadament amb els apunts
més lírics, i tota la composició dóna una sensació
de dramatisme, sense caure mai, però en el fàcil parany de
la concessió demagògica. El resultat és d’un pes específic
considerable i connecta plenament amb la música, que rebla
sensiblement la intenció de l’obra i la potencia al màxima,
fins al punt que “Campanades morts “ esdevé una de les produccions
discogràfiques més importants de la cançó popular
actual, a nivell mundial.
Si l’obra és d’una importància excepcional, val a dir que la
interpretació que se’ns n’ofereix és d’un vàlua considerable.
Manuel Camp i Lluís Llach, autors dels arranjaments instrumentals,
han sabut desenvolupar la partitura i donar les bases per a la interpretació
adequada a càrrec d’una orquestra simfònica, dirigida per Manel
Camp mateix, i d’una massa coral, la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol
Martorell, amb aquests elements, units alguns instrumentistes aïllats,
“Campanades morts” té tots els ingredients necessaris per a assolir
totes les seves fites interpretatives que Lluís Llach potencia amb
la seva veu, esplèndida com mai i capaç de matisar al màxim.
Les interpretacions vocals del cantant de Verges són d’una força
de comunicació immensa i demostren la seva capacitat insospitada d’arribar
a expressar-se a través de tonalitats molt diverses, cercant sempre
la forma més adequada per a facilitar la comprensió sensitiva.
Amb la publicació de “Campanades a morts”, Lluís Llach ens
ha confirmat clarament i definitivament la seva categoria excepcional com
a autor i intèrpret de cançons populars. L’obra, que té
el principal centre d’atracció en la gran composició que li
dóna títol demostra a bastament la capacitat creativa del cantant
empordanès, no únicament dins el camp estricte de la cançó
popular, sinó també en el de les composicions de caire simfònic,
que si a “Viatge a Ítaca” ja se’ns va demostra a través d’un
treball esplèndid, amb “Campanades a morts” se’ns ofereix en la forma
d’una autèntica obra mestra del gènere.
Jordi García-Soler (abril 1977) |
|
|
|
1. Campanades a morts |
|
| 2. A la taverna del mar |
|
| 3. Laura |
|
| 4. Vinyes verdes vora el mar |
|
|
5. Cançó d'amor
|
|
|
|
