ÀLBUMS


MAREMAR

Editat
Ariola 206.891 I. LP. 1985

Enregistrat
Estudis Eurosonic, el febrer i març 1985

Enginyer de so
Mike Cooper

Ajudants d’estudi
Alberto Pinto i Fernández Álvarez

Mescles d’estudi
Alberto Pinto i Fernández Álvarez

Mescles digitals
Sistemes F.1 i U-matic

Arranjaments i direcció musical
Manel Camp i Lluís Llach


  NOTES
 Aquest disc ha estat reeditat per:

CBS 463499/1 LP. 1989
PICAP 80 0028 1992
Claus Records 03 00105| 04 2003



  COMENTARI
Lluís Llach és un autor prolífic, com hi ha món! Gairebé cada any ens serveix  a taula, calent com un llonguet acabat de sortir del forn, un nou treball discogràfic. Aquesta freqüència, evidentment, pot repercutir de manera negativa en la qualitat dels resultats, fent que temes excel·lents alternin amb d’altres no prou desenvolupats i que fa més flaire de farciment que no pas de gall. Tanmateix, el darrer disc del cantant de Verges sembla una excepció: des de I si canto trist (1974) – al meu entendre, el seu àlbum globalment més aconseguit – no ens oferia un treball tan coherent, sense alts i baixos notables i, alhora, amb climes musicals ben diversos.

Tot i que a Maremar no inclou cap composició llarga  – del tipus d’Ítaca, Campanades a morts o Ara mateix – els temes de la primera cara del disc formen una unitat força evident. El fil conductor és la interiorització de la mort d’una persona estimada, l’enyor que aquesta desaparició implica, i l’acceptació del fet en nom de les lleis cícliques.

La primera cançó és la que dóna títol a l’àlbum. Musicalment, connecta amb la sonoritat “mediterrània” que apareix a l’obra de Lluís Llach a partir de Si arribeu i Vaixell de Grècia i que es consolida plenament a El meu amic el mar. Però, per què Maremar? Per què la unió d’aquests dos mots per a formar aquesta mena de neologisme llachià? Podríem parlar, potser, del mar com a mare universal. És el líquid amniòtic d’un fetus que va esdevenir la Humanitat.

Lluís Llach, ens situa en aquest decorat d’entrada, abans de passar a parlar-nos de la seva altra mare – la “particular” – perquè sap que, a la fi, totes dues acabaran identificant-se en un nivell gairebé panteista.

El segon tema – Cant de l'enyor –  és una bellíssima composició inspirada en motius melòdics del Misteri d’Elx, i que compta amb la col·laboració vocal de Maria del Mar Bonet – esplèndidament natural – i de Marina Rossell – pletòrica, però un pèl massa afectada per al meu gust. Després, la cançó Nin non perllonga aquest diàleg amb la mare desapareguda en forma de cançó de bressol – musicalment és un valset amb molts punts de contacte amb fragments de Verges 50. Diuen que el son és el germà de la mort, oi? Personalment, trobo en aquest tema un ressò d’una de les darreres cançons que va enregistrar Brel: Jojo. Penso, especialment, en aquest fragment: “... mai heureux de savoir / que je te viens déjà”.

Un núvol blanc, la darrera peça de la cara, és per a mi la clau de volta, la peça central de l’àlbum. L’enyor i la tristesa deixen pas a l’esperança – aquest núvol blanc ja esmentat al tema Maremar –: el món és un cercle ple de cercles, un seguit de cicles perfectes i l’acceptació d’una marxa implica fer possible el retorn. Una superba melodia il·lustra aquesta filosofia un xic arrelada en el vitalisme de Salvat-Papasseit (“... perquè per tornar a néixer necessitem morir”).

Quatre temes més completen el disc. A l’estació potencia més que la resta l’element rítmic i la instrumentació “moderna”. Mai no sabré reprèn un tema ja utilitzat a Infant de Beirut: l’acceptació de l’horror i el crim com a fets “normals” implica la deshumanització total. Només per a tu és una joia melòdica que corre el risc de passar desapercebuda. En el terreny temàtic, l’amor hi és tractat com a joc de necessàries paradoxes i aparents contradiccions. L’àlbum es clou amb No, un tema coral amb ressonàncies del Campanades a morts que es tracta, implícitament, de la integració dins l’OTAN. Solemne, un xic grandiloqüent. Però efectiu, i d’això es tracta.

Lluís Llach continua essent un excel·lent melodista i sap envoltar-se dels arranjadors adequats – Manel Camp i Carles Cases – per aconseguir els climes musicals més adients. Els textos presos al marge de la seva “oralitat” no em semblen tan coixos com de costum, però penso que encara es podrien polir força sense fer-los perdre l’espontaneïtat.

El fet és que Maremar és un bon disc que ens mostra un Llach en forma, lluny ja del sotrac que va representar I amb el somriure, la revolta.
Serra d'Or (1985)

  CANÇONS

1. Maremar
2. Cant de l'enyor
3. Nin non
4. Un núvol blanc
5. A l'estació
6. Mai no sabré
7. Només per a tu
8. No

Lluis Llach





 Copyright © 2002, www.lluisllach.com - Avis Legal