JOCS
Editat
BMG/Ariola 2002
Lletres
Miquel Martí i Pol * , Lluís Llach
Música
Lluís Llach
Laura Almerich
Guitarra clàssica a “Fabià”
Jordi Armengol
Guitarra elèctrica a “Un no sé què” i “Ara mateix”
Anna Comellas
Violoncel
Dani Forcada
Percussions
Pedro Javier González
Guitarra clàssica
Enric Illa
Bateria
Tato Latorre
Guitarra acústica a “Fabià”
Nacho Lesko
Teclats, piano, acordió, melòdica
Jordi Portaz
Contrabaix, baix elèctric, guitarra acústica a “Ara mateix”
i programacions
Luis Rigou
Flautes
Laly Rodríguez
Guitarres elèctrica, acústica i acústica 12 cordes
Odette Telleria
Veus
SECCIÓ DE CORDA
Violins: Güel Cabestany, Nuria Freixanet, Sergi Mauro, Joan Marsol,
Elisenda Prats, Francesc Puche
Violes: Anna Mainé, Maria Moreno, Ferran Saló
Xel·los: Anna Comellas, Julia Pérez, Lara Vidal
Contrabaixos: Miquel Àngel Cordero, Jordi Portaz
Producció artística
Jordi Portaz
Estudis Gravació
Montalt Park (Sant Vicenç de Montalt), B+B, Sala L que R (Barcelona),
Zanfonia (Barcelona)
Estudis Mastering
Nautilos (Milà)
Gravació
Didier Richard
Assistent de gravació a secció de cordes
Pau Sastre
Mescla
Didier Richard, Jordi Portaz
Edició veus
Xavier Puig – Tamtam estudios
Enginyer mastering
Claudio Giussani
Enregistrat a Sant Vicenç de Montalt i Barcelona entre juny i octubre
de 2002
|
|
|
SOM ON SOM
Per raons estrictament personals, que tenen a veure amb la salut emocional,
em veig obligat a recomanar aquests últims jocs de Lluís Llach.
Com un antídot. Com un bàlsam. Com una lliçó.
Ignoro el número que aquest treball fa en la seva discografia, que
va començar en una llunyana i llarga nit de pedra, amb cançons
d'amor i de barricada. Des d'aleshores, el món no ha canviat gaire,
encara que tractin de convèncer-nos del contrari. Llach tampoc ho
ha fet. Però cada àlbum és l'evidència de la
seva evolució, el desenvolupament en dolby estèreo de la seva
cosmogonia. Pels camins de sempre. El del pur classicisme que la seva pròpia
integritat i maduresa modernitza. I el de la paraula transgressora, des de
la seva personal i commovedora expressió del fet amorós, fins
a aquesta perseverança seva a seguir cantant les veritats del barquer.
A mi m'agradaria escriure sobre els sentiments com ho fa ell. Fins i tot
em conformaria de saber sentir com ell. Perquè entre la tenebra dels
meus dubtes, la seva veu m'omple de certeses. Sobre l'estètica i sobre
l'ètica. Hauria de remuntar-me a Jacques Brel per trobar algú
que, dalt d'un escenari, pogués transmetre una comunió tan
espessa de tots dos conceptes.
Llach canta ara els seus jocs a contracorrent, com ho ha fet sempre. Escriu
els seus poemes i els pobla d'enyorances, de tenebres antigues que encara
ens assetgen, de raons per conjugar la solidaritat, encara que no corrin
bons temps per a la lírica. I després hi ha la seva música,
poderosa o tendra, mestissatge de sedes i arpilleres, cel·lofana a
mida d'una emoció, aixopluc de melancolies i tempestats. Es nota que
l'artista, seriosament malalt de tossuderia crònica, principis sense
marxa enrere i sensibilitat extrema, ha conegut el fred en el seu cor i el
dolor en les seves entranyes. Però també la calor d'una pell
en harmonia i el color d'una bandera pintada de llibertat i tolerància.
Potser tot això ho ha anat immunitzant contra la mandra que fa la
por.
Per raons estrictament emocionals, els recomano que juguin als seus jocs,
que escoltin les seves cançons noves. On tots poden escoltar qui som.
On els que perden, guanyen. Els que esperen, troben. Els que somien, avancen.
I els que la fan, la paguen.
Juan Ramón Iborra
|
|
|
|
1. Un no sé què |
|
| 2. Ens veiem a Folegandros |
|
| 3. Neofatxes globals |
|
| 4. Fabià |
|
| 5. Si un adéu d’amor... |
|
| 6. Vell és tan bell |
|
| 7. Ara mateix
|
|
|
|
