ANTECEDENTS DELS PRIMERS SINGLES
Lluís Llach actuà per primera vegada en públic a Terrassa,
el 22 de març de 1967 formant part d’Els Setze Jutges, i tres mesos
després ens presentava el seu primer disc (La barca, El parc, En Quitero,
Que feliç era mare.). Llach arribava a la nova cançó
en el punt màxim de creixement, quan les primeres crisis i les primeres
tensions començaven a desassossegar-nos. Amb Maria del Mar Bonet i
Rafel Subirach formava part del que fou anomenat “novíssima cançó”
i amb ells actuà al Palau de la Música (Barcelona, 11-X1967),
en un recital conjunt interessant, per bé que prematur. Amb Maria
del Mar Bonet i Maria-Amèlia Pedrerol i Pau i Jordi, intervingué
al disc “El Nadal no té vint anys” (Cançó de Nadal per
a ningú). Mentrestant, creixien les tensions i augmentaven les crisis,
dins i fora de la nova cançó, que iniciava d’aquesta forma
la seva divisió interna: d’una banda, els qui propugnaven el plurilingüisme,
com a conseqüència lògica d’un afany d’integració
al sistema o d’altra banda, els qui volien continuar fidels a la línia
inicial, cantant cançons d’un temps i d’un país. Lluís
Llach era d’aquests. L’any 1968 s’inicia, per a en Llach, amb l’edició
del seu segon disc (El bandoler, La meva terra, Se’n va content). S’inicia
així també tota una evolució en la seva obra, evolució
que ha estat paral·lela a un èxit popular creixent. En el tercer
disc, editat el juliol del mateix any (Cop de destral, Cançó
sense fi, Per un tros del teu cos, L’estaca), aquesta evolució ens
és ja prou evident: emprant els mètodes habituals en la cançó
de moda, Llach hi incorpora tota una carrega d’intencionalitat crítica
i sensibilitzadora, a l’abast de tothom. Lluita per una autèntica
cançó popular, lluita per l’eficàcia màxima.
Poc després participa en el I Festival Internacional de la Canción
de Barcelona (27-28-29-IX-1968), on defensa amb Dolors Laffitte, la cançó
A cara o creu, d’Andreu i Borell, i aconsegueixen el segon lloc. El seu quart
disc (Cal que neixin flors a cada instant, A cara o creu.) marca, en part,
la fi d’una etapa i l’inici d’una altra, que continua amb el cinquè
disc, ja el 1969 (Damunt d’una terra, Nit de somni). Es decideix finalment
per la dedicació plena a la cançó i , tot i l’edició
del seu primer LP "Els èxits de Lluís Llach" (recull de gairebé
totes les cançons ja gravades) això no se’ns fa clar fins la
sortida del seu setè disc produït per Joan Molas i editat per
Movieplay - els anteriors ho foren per Concèntric -(Irene, Despertar,
Res no ha acabat, Temps i temps) i el vuitè (Una il·lusió,
Respont-me).
El 1969 s’acaba amb la seva actuació al Palau (13-XII-1969), per primer
cop en solitari i amb orquestra, en un recital antològic, que gravat
en directe, surt al carrer, en forma de LP, el febrer de 1970 (Lluís
Llach, ara i aquí). El mateix any, als mesos de juliol i novembre
són publicats els discos desè (El bandoler, L’estaca) i onzè
(Somni, Cels trencats).
L’evolució ja és prou clara. Mentre s’apaga l’eco de la crítica
situació interna soferta per la nova cançó, constatades
les escissions i les divisions, augmenten els problemes, els condicionaments
i les limitacions. Llach fa una breu estada a Cuba (el novembre de 1970,
on participa al Festival de Varadero). A la tornada actua a Madrid (Teatro
Español, 7-XII.1970); és la primera actuació publica en local
madrileny d’un cantant de la nova cançó, és el primer
recital, totalment en català, en un teatre de Madrid. I és
un èxit extraordinari, del qual es fan ressò, àdhuc
allí on fora millor que no sabessin res. Pràcticament, des
d’aleshores, Llach lluita per poder actuar, per poder gravar, per poder cantar...
Són escasses les seves actuacions al país i la seva presència
discogràfica és gairebé inexistent. Tot l’any 1971,
actua per terres franceses. Cal destacar les seves actuacions a París,
la primera a la Facultat de Dret (28-III-1971), després a la Mutualitté
(25-VI-1971). A l’octubre, Pathé Marconi li edita un disc a França
(Somni, Bon censor), que fa el número dotze de la seva producció
total. Després d’una altra actuació a la Mutualitté
de París (7-XI-1971), grava i edita el llarga durada "Com un arbre
nu", del qual hom fa un disc senzill (A cavall del vent, Ma tristesa) que tanca aquest breu repàs als singles que destaquem en aquesta ressenya, els dels inicis de la seva carrera.
|
|
